26

Feliz... almenos en parte

Feliz en mi podredumbre [sensacion agridulce]

      viendo bien a mi familia [toda]

No es como si intentara que lo entendierais

                                     ese momento paso

no es como si os tuviera envidia

                           eso tambien paso

Cada vez mas vacio.

Yo en mi realidad, unica e intrasnferible, absoluta del resto.
                                                   incluso de ti, amore mio.
Y vosotros acompasados [mas o menos]

Me siento solo, incomprendido [incluso por mi mismo ahora], 

me siento pequeño y gigante a la vez.

                                              quiero ser bacteria

                                                     inconsciente

                                        passar dias, como paginas

me aburro, estoy hastiado y abatido.

soy tan pequeño y fragil que todo me duele.

soy tan grande y fuerte que nada me consuela.

Este balbuceo que sale directamente de mi mente, sin pasar por un filtro estetico o incluso de coherencia o cohesion.

     Es un grito.

GRIS MAS ALLA DEL GRIS! DISTANCIA MAS ALLA DE LA DISTANCIA!
PORQUE A MI!? PORQUE ME PERSIGUES!? 
DEJAME YA!

                                                   nunca responde


                      E

                      L

                      

                      A

                      B

                      I

                      S

                      M

                      O

                      .

                      
                      e
                      n


                      e
                      l
                      
                      q
                      u
                      e
                      
                      n
                      o
                      
                      p
                      a
                      r
                      o
                      
                      d
                      e
                      
                      c
                      a
                      e
                      r
                      .
                      
                      .
                      
                      
                      .
                      
YO me CONJURO AL ABISMO..... a la muerte..... 


no tengo miedo, a sufrir, ni a estar solo, ya no.
        como antes


sin embargo, duele igual. No es como si. [linia de pensamiento interrumpida]


una cancion de cuna aparece. 




                              Here in the darkest i know myself 
                             can't break free until i let it go


welcome back to black my friend, says a voice from the distant palace of ice and shadows, once melted and sealed away by me.
                                                NO! I REFUSE!
i'm not going back there, i prefer suffer before bear that chains again!


I can wait, because you are me, and I am you.


I grab m'self and get the shit out of there [though chain lost.]


EDIT


Jo ja no tinc força


poc a poc he anat perdent els colors, la meva veu, fins i tot el tacte ja no es el mateix que era.


Es nomes cuestio de temps que una ma assassini a l'altre.
Es nomes cuestio de temps.


Visc per la gent, i estic plorant, en silenci, com sempre faig per a no molestar. Potser es que aixi crec que no estic tant malament...


Caputxeta vermella i peus descalços, pantalons negres.
es tot el que porto.
Porticons tancats, silenci etern meu i del meu voltant. foscor.


Els meus pensament ofeguen la musica, que passa sense tocarme per por. Fa temps que no escolto gaire musica. Ja no m'arriba.
Fa temps que no recordo que somio.
Fa temps que no vaig a l'astral per por de matar-me per estar-m'hi sempre.
Fa temps que no quedo amb ningu perque estic cremat de tothom.
Fa temps que no em sento ni tansols d'enlloc.
Fa temps que estic aixi i ningu se nadonat.


Fa temps que vull desapareixer. 
Fa temps que no explico els meus problemes perque si ho faig ploro.
Fa temps que tot i ser fort soc feble.


M'en hauria d'haver anat cuan em tocava. Sleep away.


L'unic pensament que ara mateix te sentit dins el meu cap.
                     


                   No estic fet per aquest mon.


I tot i aixi segueixo, com sempre he seguit, per la gent, per no veurels tristos, potser es una excusa, o potser no.


No se que estic fent. Tinc 20 anys, i no obstant em sento tan vell, tinc 20 anys i no he fet res de profit, ni per mi, ni per ningu.


inactivitat, impotencia, inutilitat.


Perque he de viure?


Ja semblo sorra, puc modelarme, pero sempre acabo a terra.


Estic acabat, pero continuu.


Ara ja no funciona ni l'estupida musica.


Merda.