Este mundo no esta preparado para mi, yo vengo del caos primordial que se revuelve en si y de si, que brilla turbio y oscuro con todos los colores hasta que te acercas o lo contemplas a la luz de los astros.

Llevo en el interior una miriada de yoes que podrían ser o haber sido y en vez de eso, en vez de dejar que se manifiesten y hacerlos brillar como un alma manifiesta, ese tesoro maravilloso lo fui empañando, me deje quemar, me deje enbarrar, me deje torturar y envolver en la locura de quienes limitan su persona a su identidad. Yo soy el que soy, no tengo identidad definida, aunque me dejo identificar por los demas -ese es mi error o pecado.- No tengo nombre, el nombre me lo dan cada vez que me llaman.

Papers de cambrer 1

Vull escriure-us algo maco; unes paraules boniques.
Fines i suaus com l'aigua que'm sobra - fetes tendres pel foc petiu que'm queda

Es amb els bons moments que m'agradaria tenir-vos amb mi,
I us busco amb el sentiment.

Potser soc massa alien.
Quan de veritat sento nostalgia es quan recorro la distancia entre la terra i la lluna,
Quan quedo fora d'aquests espais i aquests temps que compartim
I em costa fins i tot habitar el meu cos.
Llavors sou l'ancora i l'arrel que busco i anyoro.

Quan les veus es posen sordina i les cares familiars es difuminen en desconeguts
Quan em sembla que trepitjo per altre terres mes boiroses i de vegades inclus em perdo a mi mateix.

Es llavors quan us trobo a faltar.

Us tinc presents i us porto sempre amb mi alla on sigui que vagi
Tant me fa si sou a berlin, america o parís
Perque se que si ho volem ens tornarem a veure.

Dim Lil

Pobres els ulls q'han deixat de veure les estrelles
i queden secs davant bombetes i fluorescents
perque els moments passen i la vida s'hi escapa entremig;
pero, pel cami, jo et vull donar el record d'un peto immortal.

Tant petites com puguin ser les llumetes que titilen al cel
les buscare sempre amb els ulls, amb estranyesa i il·lusio.

This much I promise.

Somriem-nos doncs i beguem del verí,
Que'n fa de la negror una por per la solitud,
que'n fuig mar a través amb un crit sord i s'ofega
       en la comissura d'un somriure o d'una mirada,
       o unes mans calentes sobr'una pell destemperada.

Em fonc per dins en pessigolles,
i aviat moro, esguinzat per l'amor.
Aquell amor meu, de brases tendres,
q'il·lumina com els estels, que neguen
la contaminació lumínica d'aquest'època.

Prenc la copa, i faig un altre glop ben gros
el verí és ara panacea, i la por mor,
i tot deixa pas a la vida.
       que no fa res més que ser.
              sense jutjar-se ni reprimir-se.
                     superant tot obstacle imposat.

Sovint sabent q'el vaivé és la millor actitud.
Sentiments amunt i emocions avall.
Com les ones d'aquesta mar.

-hmmmm nop, aquest es mes aviat fluixet-

Ara mentre'scric això, et recordo (o desitjo¿?)
Una besada immortal,
un moment efímer q'atura el temps,
sens'esforç, com la força colossal de l'amor.

Les vespràs devenen matins
i l'abraçada se'm fa verí
Disposat i somrient prenc la copa
i si ha d'ocórrer, moriré.

No hi ha qui entengui,
           ni qui en tingui de voluntat.
Que l'ànima veu més enllà i s'embala
I ara tot fa vertigen (però això sempre m'h'agradat)

Costa, i el vaivé de l'aigua m'ajuda.
L'obsessió, la por, tot ja es dissol,
La moguda es forta, i jo sóc sol.

       Sol davant la negror de la mar
       Sol davant la negror de la nit
       Sol davant la negror de mi.

Somriem-nos doncs, i beguem del verí.
Espero fondre'm ràpid en aquesta besada immortal
I que'l moment m'aturi, i el vertigen -ara quiet- caigui en picat
A les profunditats insondables d'aquesta negror meva
On les forces de l'amor ho esguinzen tot
I la solitud fuig davant el petit silenci d'un petó entre tu i jo.

Hoy soñe

A mi princesa

Te escribo desde hace ya unos años que nos besamos, las cosas para ambos han resultado bien. Nos hicimos un par de amagos tambien hace tiempo, pero seguimos cada uno por su camino. Verte bien solo me hace sentir mejor, se que alla donde te dejé hice lo correcto, aunque me doliera al momento.

Me gustó devolverte la sonrisa que te faltaba y poner alguna estrella en tu noche cerrada. Aunque sé que ya dejé de ser tu Sol, pero me gusta la idea que tus noches sean más claras ahora.

Aun a veces me sorprendo pensando en ti, y me invade un amor como de ascua, nostalgico, sordo y mudo, tan intenso que me corta el aire, aunque solo por un segundo sea.

La unica mujer a la que amar de verdad.