Somriem-nos doncs i beguem del verí,
Que'n fa de la negror una por per la solitud,
que'n fuig mar a través amb un crit sord i s'ofega
       en la comissura d'un somriure o d'una mirada,
       o unes mans calentes sobr'una pell destemperada.

Em fonc per dins en pessigolles,
i aviat moro, esguinzat per l'amor.
Aquell amor meu, de brases tendres,
q'il·lumina com els estels, que neguen
la contaminació lumínica d'aquest'època.

Prenc la copa, i faig un altre glop ben gros
el verí és ara panacea, i la por mor,
i tot deixa pas a la vida.
       que no fa res més que ser.
              sense jutjar-se ni reprimir-se.
                     superant tot obstacle imposat.

Sovint sabent q'el vaivé és la millor actitud.
Sentiments amunt i emocions avall.
Com les ones d'aquesta mar.

-hmmmm nop, aquest es mes aviat fluixet-