Ara mentre'scric això, et recordo (o desitjo¿?)
Una besada immortal,
un moment efímer q'atura el temps,
sens'esforç, com la força colossal de l'amor.

Les vespràs devenen matins
i l'abraçada se'm fa verí
Disposat i somrient prenc la copa
i si ha d'ocórrer, moriré.

No hi ha qui entengui,
           ni qui en tingui de voluntat.
Que l'ànima veu més enllà i s'embala
I ara tot fa vertigen (però això sempre m'h'agradat)

Costa, i el vaivé de l'aigua m'ajuda.
L'obsessió, la por, tot ja es dissol,
La moguda es forta, i jo sóc sol.

       Sol davant la negror de la mar
       Sol davant la negror de la nit
       Sol davant la negror de mi.

Somriem-nos doncs, i beguem del verí.
Espero fondre'm ràpid en aquesta besada immortal
I que'l moment m'aturi, i el vertigen -ara quiet- caigui en picat
A les profunditats insondables d'aquesta negror meva
On les forces de l'amor ho esguinzen tot
I la solitud fuig davant el petit silenci d'un petó entre tu i jo.