Somriem-nos doncs i beguem del verí,
Que'n fa de la negror una por per la solitud,
que'n fuig mar a través amb un crit sord i s'ofega
       en la comissura d'un somriure o d'una mirada,
       o unes mans calentes sobr'una pell destemperada.

Em fonc per dins en pessigolles,
i aviat moro, esguinzat per l'amor.
Aquell amor meu, de brases tendres,
q'il·lumina com els estels, que neguen
la contaminació lumínica d'aquest'època.

Prenc la copa, i faig un altre glop ben gros
el verí és ara panacea, i la por mor,
i tot deixa pas a la vida.
       que no fa res més que ser.
              sense jutjar-se ni reprimir-se.
                     superant tot obstacle imposat.

Sovint sabent q'el vaivé és la millor actitud.
Sentiments amunt i emocions avall.
Com les ones d'aquesta mar.

-hmmmm nop, aquest es mes aviat fluixet-

Ara mentre'scric això, et recordo (o desitjo¿?)
Una besada immortal,
un moment efímer q'atura el temps,
sens'esforç, com la força colossal de l'amor.

Les vespràs devenen matins
i l'abraçada se'm fa verí
Disposat i somrient prenc la copa
i si ha d'ocórrer, moriré.

No hi ha qui entengui,
           ni qui en tingui de voluntat.
Que l'ànima veu més enllà i s'embala
I ara tot fa vertigen (però això sempre m'h'agradat)

Costa, i el vaivé de l'aigua m'ajuda.
L'obsessió, la por, tot ja es dissol,
La moguda es forta, i jo sóc sol.

       Sol davant la negror de la mar
       Sol davant la negror de la nit
       Sol davant la negror de mi.

Somriem-nos doncs, i beguem del verí.
Espero fondre'm ràpid en aquesta besada immortal
I que'l moment m'aturi, i el vertigen -ara quiet- caigui en picat
A les profunditats insondables d'aquesta negror meva
On les forces de l'amor ho esguinzen tot
I la solitud fuig davant el petit silenci d'un petó entre tu i jo.

Hoy soñe